Quan el patrimoni cultural es converteix en carn de canó

• La guerra d’Ucraïna ha tornat a fer evident l’incompliment dels acords comuns per al respecte del patrimoni i les infraestructures culturals.
• La Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat, de l’any 1954, és el marc de referència en aquesta matèria, però els reptes encara són nombrosos.
• Segons els experts, els espais de debat i reflexió i la conscienciació de la població són fonamentals per evitar la destrucció de béns culturals de cara al futur.

Siguin quines siguin les causes, els resultats dels conflictes armats acostumen a ser sempre els mateixos: comporten pèrdues atroces de vides civils, desplaçaments massius i violacions del dret internacional humanitari i dels drets humans. Una de les expressions d’aquesta darrera conseqüència és la destrucció del patrimoni cultural, amb la voluntat de desmoralitzar, humiliar i, moltes vegades, eliminar completament l’adversari. La guerra d’Ucraïna ha tornat a fer evident l’incompliment dels acords comuns per al respecte del patrimoni i les infraestructures culturals, i ha tornat a posar sobre la taula els reptes que encara cal afrontar en aquest sentit.

La reflexió al voltant d’aquesta qüestió guiarà, el 27 d’octubre, la primera jornada internacional de la Càtedra Pau Casals de Música i Defensa de la Pau i dels Drets Humans, impulsada per la Fundació Pau Casals i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que promou la recerca, el coneixement, la difusió i el debat contemporanis sobre la dimensió musical i humanística de Pau Casals i el seu llegat, així com els valors que va defensar al llarg de la seva vida.

Esborrar l’empremta d’una comunitat

Més de 150 llocs culturals han estat destruïts a Ucraïna —parcialment o totalment— a conseqüència dels combats des del començament de l’ofensiva russa contra el país. Entre aquests, s’han malmès 70 edificis religiosos, 30 edificis històrics, 18 centres culturals, 15 monuments, 12 museus i 7 biblioteques, segons el darrer informe de la UNESCO. És l’enèsima expressió brutal del concepte de guerra total, amb conseqüències directes sobre el patrimoni, de la qual la humanitat ja ha estat testimoni en innumerables ocasions anteriors. Ben vius estan en la memòria col·lectiva els exemples de les vulneracions en el conflicte dels Balcans (1991), contra els Budes de Bamian (2001), durant la guerra de l’Iraq (2003) o, més recentment, a Síria (2011), per esmentar-ne alguns.

“L’objectiu principal de la neteja cultural és clarament destruir l’herència cultural de l’adversari o del ‘grup ètnic’ contrari“, assenyala Jan Hladik, especialista de programes de la UNESCO. “A més, aquesta destrucció sovint es veu facilitada per la proximitat geogràfica i el coneixement mutu dels llocs i del patrimoni cultural, així com de la cultura de l’adversari”, afegeix. Per a Alfons Martinell, professor emèrit de la Universitat de Girona (UdG) i codirector honorífic de la Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació de la mateixa universitat, aquest tipus de pràctiques fan patents les paraules de George Steiner i Walter Benjamin que la cultura no està exempta de barbàrie, i volen impedir que les futures generacions puguin recuperar la memòria col·lectiva. “La memòria és una actitud humana de voler saber d’on venim i què ha passat”, diu Martinell, que assenyala que és essencial “per construir la nostra personalitat i el nostre present i, sobretot, per construir futurs“.

Si bé ha estat recurrent al llarg de la història, la destrucció del patrimoni cultural ha resultat encara més devastadora des de la introducció dels bombardejos aeris i les armes de llarg abast. La Primera Guerra Mundial va provocar la destrucció d’una gran quantitat de patrimoni cultural a Reims, Lovaina i Arràs, entre altres, però la Segona Guerra Mundial va ser encara més traumàtica, a causa de la naturalesa regular dels bombardejos, l’exportació de béns culturals dels territoris ocupats i, naturalment, l’abast geogràfic i la durada del conflicte.

De la Segona Guerra Mundial ençà s’han après moltes lliçons importants, com ara “la necessitat d’adoptar mesures preparatòries en temps de pau per protegir el patrimoni cultural —com ara l’establiment i l’actualització periòdica d’inventaris del patrimoni cultural moble i immoble—, la formació de l’exèrcit per respectar el patrimoni cultural, la introducció als codis penals de sancions per delictes contra el patrimoni cultural i el processament de les persones físiques que han comès o ordenat delictes contra el patrimoni cultural”, resumeix Hladik.

La culminació d’aquestes consideracions va ser la Convenció de la Haia de 1954 per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat, que va passar a considerar el patrimoni cultural com un bé de la humanitat i que actualment és el marc de referència en aquesta matèria. “És fonamental protegir els béns culturals, perquè no són només el patrimoni d’un grup específic o d’una nació —‍encara que sovint s’hi vulguin identificar i que el fet de destruir-los sigui un instrument per ferir l’enemic—, sinó de tota la humanitat. Si només fossin béns particulars de cada cultura, també caldria preservar-los per un principi de respecte i tolerància; però són molt més: són un llegat permanent de l’experiència de tots”, apunta l’historiador Joan Fuster-Sobrepere, director dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i codirector de la Càtedra Pau Casals de Música i Defensa de la Pau i dels Drets Humans, a tall de resum del concepte fonamental que guia el text. “Cada cultura i cada testimoni del passat són únics i no poden ser sacrificats per una generació en les seves querelles”, afegeix.

Els deutes i reptes en matèria de protecció del patrimoni

En aquest context, com es pot fomentar la solidaritat internacional i millorar la resposta col·lectiva per assegurar la protecció del patrimoni? Segons Hladik, bona part de la feina implica la conscienciació de la població.

En la mateixa línia s’expressa Fuster-Sobrepere. “És important revalorar la declaració del 1954, donar-la a conèixer. S’ha de sensibilitzar la població en els valors del respecte i la tolerància, així com impulsar la cultura de la pau i els drets culturals de les persones. Cal una oposició ferma a les idees supremacistes, i cal evitar que creixin dins de les nostres societats”, considera. “No es pot ser gaire optimista sobre la possibilitat que en una guerra es respectin certes regles i certs límits, però en darrer terme cal que l’opinió pública conegui aquestes regles de respecte i es mobilitzi per fer que es compleixin”, afegeix.

“Més enllà de convencions, d’acords i del dret internacional, hi ha la sensibilitat de tota la població per la qual això s’ha de conservar i protegir”, afirma Martinell en la mateixa línia. “Creiem que des de la Càtedra Pau Casals de Música i Defensa de la Pau i dels Drets Humans podem oferir aquest espai de reflexió i aquestes propostes de cara al futur“, conclou.

Jornada: Cultura i Patrimoni en Guerra

• 27 d’octubre, de 10 h a 17.30 h
• Al Pati Manning del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) (c/ Montalegre, 7, Barcelona)
• Programa
• Inscripcions

Inauguraran la jornada el director de la Fundació Pau Casals, Jordi Pardo; el vicepresident de la Fundació Pau Casals, Narcís Serra, i el director dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i codirector de la Càtedra Pau Casals de Música i Defensa de la Pau i dels Drets Humans, Joan Fuster-Sobrepere.

Algunes de les veus expertes internacionals que faran possible aquesta anàlisi són l’exsecretari de la convenció de 1954, Jan Hladik; l’arqueòleg sirià president d’Heritage for Peace, Isber Sabrine, i un dels especialistes més reconeguts en Dret de la Cultura, inspirador de la Carta Cultural Iberoamericana i professor emèrit de la UNED, Jesús Prieto de Pedro.